Dedicat als que aseguren que no compleixo l'horari laboral...

Crec que està molt bé comparar-se amb els països més desenvolupats de la OCDE, però la nostra realitat és una altra. L'estat del benestar a casa nostra és una fita posterior a la d'aquests països, va desenvolupar-se als anys 80 quan ells ja es plantejaven retallar-lo, evidentment, suposo que en part per sensibilitat i per altra per la falta d'urgència, la seva reestructuració no ha estat un desmantellament com sembla aquí.

Estic d'acord que la crisi hauria de ser una oportunitat de canvi, però crec que acabará sent una altra oportunitat perduda. I dic això perquè els nostre sistema de protecció social és raquític i els discurs de la eficiencia empresarial grinyola per totes bandes doncs es planteja el benefici sanitari en termes econòmics exclusivament. La nostra tradició ha portat a que la gent consulti al metge/ssa, que en el millor dels casos els escolta i molt sovint els dona “unes pastilletes”. Molts són conscient que no tenim varetes màgiques però sovint, i més ara amb la crisi, no troben cap altre soport social ni familiar ni tenen recursos personals per fer front als seus problemes. Així que quedar-se en l'analisi quantitatiu de número de visites i despesa farmacèutica crec obvia molts condicionants socials que són característics de la nostra cultura: la població té unes espectatives de l'acte sanitari, i durant molts anys s'han afavorit tot i que eren tan lamentables llavors com ho són ara. Però ara hi ha pressa per canviar-ho... i tots sabem que canviar hàbits és un procès lent on s’ha d’implicar els protagonistes, cosa que està a les antipodes de les retallades d’un sistema poc dotat econòmicament (si el comparem amb els nostres veïns dels nord). Probablement no és gaire eficient, però sí dels més cost-efectius del nostre entorn. Amb això no estic dient que s’hagin d’introduir canvis a tots els nivells, però ho veig difícil per la manca d’esperit crític (constructiu) que ens envolta… començant pels mateixos sanitaris i no parlem dels gestors !!!!!!!!.

La majoria dels que treballem a primària considerem que és la forma més racional de fer medicina. Evidentment que hem de revisar moltes de les inercies dels professionals i de l’administració… per a mi això és imposible si no s’inverteix temps i diners en la formació (que no adoctrinament) dels professionals que han de ser considerats no com presumptes malversadors si no com a personal qualificat, que és el que som. Massa sovint se’ns tracta com bèsties de càrrega amb agendes incompatibles amb la pròpia salud mental...

Tothom que treballi en la comunitat sap que la xarxa social està debilitada però que no ha desaparegut del tot. Sembla que torna a revifar, en la meva opinió precisament per la crisi econòmica en la que ens trobem…
El treball comunitari és una feinada, en el nostre cas feta fora de l'horari laboral, però molt gratificant. Malauradament el nostre projecte ara està en entredit doncs a mi em traslladen i els companys que es queden hauran d'afrontar unes càrregues de treball que els fan plantejar si podran continuar amb el projecte.

Segurament el to de la meva aportació d'avui és una mica pesimista… però com crec que deia també Einstein, “no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear” i en la meva opinió no pretenem canviar de paradigma, sols volem que sigui rendible. De bojos.