El paper dels ciutadans en la defensa de l’estat del benestar

El passat dia 17 d’octubre el diari El País va publicar un article del Sr. Carlos Jiménez Villarejo, fiscal anticorrupció entre els anys 1995 i 2003, titulat “El ataque a la salud, en los umbrales del delito”. Dos dies després el Sr. Jordi Turull i Negre, portàveu de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, li responia al mateix diari amb un article titulat “Lo que omite el señor Jiménez Villarejo”.

Posteriorment hi ha hagut innumerables reaccions per part de personalitats de la societat catalana als diferents mitjans de comunicació, segurament per la transcendència del tema però també per la proximitat de les Eleccions Generals i que han ajudat, en algunes ocasions, a enriquir la polèmica. Pretenc presentar les principals opinions per tal confrontar-les amb les meves intuïcions i reflexions sobre la legitimitat de certes decisions polítiques.

El Sr. Jiménez Villarejo criticava la política d’austeritat del actual Govern de la Generalitat que ha rebaixat un 10% el pressupost dels Serveis Públics per l’any 2011, molt especialment el destinat a la sanitat pública. Pressupostos que van ser aprovats a finals de juliol amb l’abstenció del Partit Popular, però sense el recolzament de cap altra força política. Comenta que “Estem davant una crisi de la política fundada sobre drets per substituir-la per una altra al servei dels beneficis econòmics […] La crisi accentua la desigualtat social i afavoreix tota classe de exclusions, marginacions i, en definitiva, la pobresa”, mentre es pregunta on ha quedat la ciutadania democràtica i els seus drets. Aquest darrer argument, fonament de la Salut Pública, és l’utilitza’t pels organismes socio-sanitaris nacionals i internacionals: “Es registren pitjors resultats en salut a mesura que es descendeix a l’escala social a tota la població, i existeixen a més grups de població especialment vulnerables. La actual crisi econòmica i l’augment de l’atur i la incertesa associats estan agreujant encara més aquesta situació”.

El Sr. Jiménez Villarejo utilitza repetidament tesis deontològiques i legals, com per exemple quan diu que “els drets socials poden entendre’s com irreversibles i, per tant, qualsevol actuació, per acció o omissió, dels poders públics que limiti greument la seva satisfacció està afectant al dret bàsic de la dignitat humana”, fent referència als articles 43 i 23 de la Constitució Espanyola i de l’Estatut de Catalunya respectivament. Aquest arguments a part d’arrelar a la legalitat vigent, també ho fan a la nostra tradició ètica i a la concepció de la justícia del liberalisme polític sobre la que es fonamenta el nostre model d’estat. Segons Rawls “no importa que les lleis e institucions estiguin ordenades i siguin eficients: si son injustes han de ser reformades […] els drets assegurats per la justícia no estan subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d’interessos socials. L’únic que ens permet tolerar una teoria errònia es que no hagi una altra millor” (Rawls, 1971:17) i segons la opinió de molts especialistes aquest no és el cas (Navarro, Torres i Garzon, 2011).

Finalment fa una crida a la denúncia d’aquestes actuacions davant la justícia “Qui les denunciés estaria defensant els seus drets i, a més, protegint preventivament el dret a la salut de tots els ciutadans”. Alguns elitistes, com Ostrogorski, deien que “la funció de les masses en democràcia no és governar, sinó intimidar els governs” (Gonzalo i Requejo, 2006: 220). Des de aquest punt de vista sembla lícita l’amenaça, a través de la denuncia, d’un possible control judicial de l’acció del Govern en previsió de les repercussions que pot tenir una mesura concreta per la majoria de la població. Al nostre país, el poder del executiu està prou controlat?, és a dir, la societat es troba protegida davant d’una potencial mala decisió presa sense el suficient consens?. Posem per cas una eventual privatització (total o parcial) dels Serveis Públics, pot engegar-la un govern sense comptar amb l’acord de la majoria de les forces polítiques i/o sense conèixer la opinió de la ciutadania davant una pregunta “clara”?.

La resposta el Sr. Turull, en canvi, utilitzava opinions del tipus “Si existeix alguna actuació que hagi posat en perill la satisfacció d’aquests drets no és altra que la mala gestió dels recursos públics que va dur a terme el tripartit” o “les polítiques d’ajust pressupostari no es fan per caprici ni per ideologia, si no que son imprescindibles per garantir la continuïtat de l’Estat del Benestar”, i d’altres raonaments d’un utilitarisme bastant ranci on no es percep cap tipus d’autocrítica a la actuació del executiu i que no responen els arguments utilitzats pel seu interlocutor, suposo que deliberadament, doncs no aporta idees que defensin la política conservadora del actual Govern de la Generalitat amb una sensibilitat social nul·la. El to utilitzat en la resposta és massa pragmàtic i agressiu vers els seus rivals polítics, que van governar amb anterioritat, i en cap moment deixa marge per a la conciliació necessària per resoldre els problemes actuals i futurs.

Una altra opinió a destacar és la del Sr. Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, on en un article del 22 d’octubre anomenat “Cataluña S.A.”crítica la falta de sensibilitat democràtica per part del Govern del M.H.President Artur Mas a l’hora de dirigir Catalunya –diu- com si fos un consell d’administració d’una “gran empresa deficitària i no un país que requereix un nou model social que permeti progressar i regenerar-se políticament”. Així doncs, coincideix en rebutjar l’actuació economicista del Govern alhora que introdueix un nou aspecte com és la necessitat de regeneració social i política del país, doncs comenta que “tots sabem que s’ha d’arreglar les dificultats financeres de Catalunya, però si oblidem la dimensió social de la política i l’ètica pública, desapareixerà del diccionari la accepció més noble i més útil de la política”.

D’altra banda es podria criticar que l’article es va publicar en període pre-electoral d’unes eleccions a les que l’autor va concorre formant part de la llista per Barcelona d’Iniciativa per Catalunya – Verds, partit integrant del anterior govern tripartit. Hom podria entendre que el to del Sr. Turull respon a una crítica que considera interessada, sobretot si recordem que en els seus anys com a fiscal, el Sr. Jiménez Villarejo va portar a judici, entre d’altres membres de la burgesia catalana, al Sr. Jordi Pujol i Soley.

Deixant al marge els dubtes respecte de la motivació i l’oportunitat de la redacció de l’article, considero que aquest és pertinent doncs te molt sentit que si un jurista planteja la possibilitat d’emprendre accions legals aquestes deuen tenir base legal i sembla, també, que els arguments del Sr. Jiménez Villarejo poden ser defensats des de diferents posicions ideològiques. Si “l’utilitarisme sempre està a prop de sacrificar els grups febles i marginats en funció del major benestar de la majoria de la societat” (Requejo, 2009: 64), sembla més lògic encara combatre’l quan, com en aquesta ocasió, el benestar presumiblement pugui ser el perjudici de la majoria.